Relacions saludables

Mai ningú ens ha ensenyat a relacionar-nos amb la parella o amb les altres persones de forma saludable.

Jo mateixa en un passat, ignorava la manera de fer-ho. Actualment, ho veig en moltes de les relacions que em comparteixen les meves clientes que tenen.

I és que, hi ha parelles que conviuen com si fossin enemics, fent-se retrets o competint per qui té raó. Tenim relacions d’amistat que en determinats moments es basen en silencis, crítiques o culpes que costen de desencallar.

Massa sovint, ens vinculem des de l’ego: intentant tenir raó, protegint-nos constantment, competint per l’última paraula. I en aquest espai de defensa, es perd la connexió. Es perd la mirada amable, la presència, el reconeixement mutu.

Vivim en una cultura que ens ha ensenyat a estimar des de la necessitat, des de la por o des de la possessió. I no és perquè ens agradi, sinó perquè ens falta intel·ligència emocional.

Si tothom tingués eines de gestió emocional i entengués per què actua com ho fa (que sempre és per les ferides interiors que tothom té), tindríem relacions més sanes, basades en la llibertat i la responsabilitat compartida. Relacions que ens ajuden a créixer, a estar en pau i sobretot, a SER.

En aquest article, vull parlar-te del que significa tenir una relació saludable. No una relació perfecta, sinó una relació que cuida, que respecta i que estima de veritat.

---

En moltes pel·lícules podem veure com les persones tenen relacions intenses, dependents i amb conflictes constants. I com ens agrada veure la reconciliació i l’amor al final de la pel·lícula després que s’hagin enfadat!

Ara bé, això ens dona una imatge equivocada de com és l’amor i com són les relacions saludables.

Tant si es tracta d’una parella com d’una amistat, una relació sana és aquella que ens permet ser de forma autèntica, créixer, compartir i sentir seguretat emocional.

Però, com que cadascú tenim una motxilla emocional que portem amb nosaltres, no sabem fer-ho sense barrejar les coses, i això ens porta a adaptar-nos als altres, a exigir que els altres siguin com volem o a sentir que no hi ha un espai realment segur per compartir.

Una relació saludable no és una relació perfecta, però sí una relació en què hi ha un compromís compartit de cuidar el vincle des del respecte i l’estima. El respecte es manifesta quan acceptem l’altre tal com és, sense voler-lo canviar ni controlar. I això és molt difícil de fer si no sabem com fer-ho. Perquè, acceptar a l’altre, representa abaixar el nostre ego, significa qüestionar-nos per què ens molesten les coses que fa l’altre o com és l’altre. Tendim a dipositar en l’altra persona moltes expectatives, i estem constantment desitjant que l’altre sigui com volem.

Quan ens permetem observar a l’altra persona sense judici, preguntem abans d’interpretar, respectem els seus ritmes i límits i estem còmodes deixant-li el seu espai, és quan establim una relació saludable.

L’estima no té per què ser intensa. Una estima tranquil·la, més relaxada i respectuosa, serà molt més còmoda que no pas anar i venir que ens generaran aquella sensació com de “droga” que moltes persones descriuen en les relacions que es basen en la intensitat.

Això és perquè també tendim a relacionar-nos molt des de la dependència, i per això ho sentim com si fóssim addictes. Per això, quan sentim que algú no ens tracta bé, continuem tornant i no entenem per què. Per això és molt important veure què hi ha rere aquesta dependència, quines ferides ens estan parlant i què ens cal aprendre per relacionar-nos des de la neutralitat i responsabilitat, sense esperar que siguin els altres els que ens donin el que ens falta. Som nosaltres qui sempre ens ho podrem donar.

Amb això no vull dir que no necessitem les altres persones a la nostra vida. És evident que sí, necessitem formar part d’una tribu i tenir persones que ens estimin, ens cuidin i ens validin. Ara bé, sempre que no es basi en la dependència i l’exigència.

En una relació sana, la comunicació és oberta i honesta. No es tracta de dir-ho tot, sinó de saber que es pot parlar de tot. Que hi ha un espai segur on expressar emocions, compartir inquietuds, celebrar alegries i també expressar límits respectuosos quan cal. Aquest tipus de comunicació no busca tenir la raó, sinó entendre i connectar.

Quan ens comuniquem amb l’altre, ho fem molt des de l’atac. Comuniquem què ha fet l’altra persona, què ens ha dit de forma rabiosa i buscant la raó. I això només acaba desencadenant una discussió que es fa una bola més gran i més gran segons van passant els minuts. I després, buf! Ens sentim abatudes, cansades i inclús ja no recordem ni com ha començat tot.

Per això és important aprendre a expressar-nos de forma assertiva, des del que sentim i necessitem nosaltres i sense atacar a l’altra persona. Això no vol dir que, si ens tracten realment malament, no puguem fotre quatre crits eh! Ni molt menys! Sempre em baso en relacions sanes a l’hora d’explicar aquests arguments.

Una altra característica essencial és el suport mutu. Les relacions que sumen són aquelles que ens impulsen, que ens recorden qui som quan ho oblidem, que ens animen a créixer sense por. Quan l’altra persona esdevé una font de confiança, no de dubte. Quan sabem que hi podem comptar, però també que ens respectarà si necessitem estar amb nosaltres mateixes.

Finalment, una relació sana és equilibrada. No hi ha jerarquies invisibles, ni una sola persona que sosté tota la relació. Hi ha reciprocitat. Totes dues parts donen, totes dues reben, i quan això es descompensa, hi ha la voluntat d'ajustar-ho amb amor i responsabilitat.

I vull fer èmfasi pel que fa a que es descompensa i en la voluntat.

Moltes vegades, el que fem és donar per fet que l’altre sabrà què espero i li retrec si no és així. Allò que “és de sentit comú” no és real. No donem RES PER FET. Mai!

Alhora, si una persona em comunica el que necessita, és important respectar-ho i intentar fer el possible per canviar-ho.

Tenir una relació de parella o d’amistat saludable no vol dir viure sense conflictes, sinó expressar-se amb respecte i entendre el conflicte com un espai tranquil on parlar. És saber demanar perdó, reconèixer errors, i alhora posar límits quan és necessari. És caminar junts, però sense perdre’s a un mateix pel camí.

En definitiva, estimar bé vol dir estimar des de la llibertat, la cura i la veritat. I això, més que una meta, és un procés que es construeix dia a dia, amb consciència, tendresa i molta humanitat.